De vegades aquests informes ofereixen grans sorpreses, com acaba de succeir en l'immoble del carrer Arxius, núm. 5. Era sens dubte una casa important, no solament per les seues grans dimensions, sinó també perquè la seua façana principal donava a l'antiga plaça Major, en el cor de la vila.
Els tècnics de Patrimoni Històric de la Vila Joiosa estan acostumats a fer estudis previs en moltes cases antigues, però des que van posar el peu en el vestíbul es van adonar que aquesta era diferent: els dos primers pisos eren quasi idèntics, amb cuines massa grans; una xicoteta alcova vigilava per una finestra l'entrada principal; el vestíbul tenia una escalinata que donava accés a un passadís en en pis del mig, tancat per una cancel·la historiada decorada amb símbols religiosos que hui passen fàcilment desapercebuts a la majoria de les persones, però durant la realització d'un informe d'aquest tipus s'analitza cada detall, perquè pot tenir la clau per a comprendre qui va habitar cada casa, en què treballava, quines aficions tenia…
Precisament en la cancel·la, quasi tota ella pintada de grisa, van cridar de seguida l'atenció un gran calze, en la porta, i sobretot els únics dos elements pintats de roig: dues magranes. La societat del segle XIX —i l'estil de l'interior de la casa ens parlava d'una reforma important en aqueix segle— era majoritàriament religiosa, però açò no justificava un símbol sacerdotal com el calze i un altre símbol tan especial i tan poc habitual com la magrana, que representa a la Mare de Déu. A poc a poc van anar apareixent altres símbols, com la rosada, o roseta de sis pètals, un símbol religiós prerromà que trobem sovint en el món cèltic, i que l'església va utilitzar normalment en les rosasses amb vidrieres de les esglésies romàniques i gòtiques, per a deixar entrar la llum. En la religió cristiana significa precisament açò, la llum de Crist com a centre de tot, com a única veritat. Aquest símbol apareix almenys quatre vegades en la casa: en la decoració claveteada de la planxa metàl·lica del portó (que es va a recuperar en la reforma), en un respirador calat d'una habitació i almenys en dos grafit incisos en sengles habitacions.
Teníem un edifici extrany, diferent, amb símbols religiosos. Però la clau per a entendre la seua funció es va trobar en una habitació de la primera planta, les parets de la qual tenien molts grafit, la majoria escrits amb llapis en la paret que donava al carrer Arxius, a banda i banda de la finestra. El més freqüent és trobar grafits incisos amb un punxó, però no és normal que quasi tots ells estiguen dibuixats al llapis. Tampoc és normal que consistisquen, sobretot, en llargues llistes de noms, quasi tots ells femenins. I damunt o sota aqueixes llistes, va aparèixer l'explicació de tot: “Col·legi de Santa Marta”, una frase escrita repetitivament per onsevulla.
Per Jaume Soler Soriano sabem que en el s. XIX va haver-hi una “Acadèmia Santa Marta” en el carrer Arxius, a la qual es desplaçaven els professors de l'Institut d'Alacant per a examinar als alumnes de Batxillerat, però fins ara no sabíem on estava exactament.
Ara cobren sentit el vestíbul (per a l'espera dels pares) amb la cancel·la correguda amb clau (per a controlar l'accés i l'eixida de l'alumnat, sobretot dels interns), la xicoteta habitació amb finestra (on sens dubte vivia el conserge, i des de la qual controlava tot el que ocorria en el vestíbul), les grans cuines (que en realitat eren alhora menjadors de xiques i de xics, per açò eren tan grans); i els símbols religiosos, ja que el seu fundador, Pedro Juan Llorca, era prevere. A més, la recerca s'ha desenvolupat juntament amb l'Arxiu Municipal, on es conserva còpia d'un “Reglament del Col·legi de 2ón Ensenyament Sant Marta”, on s'afirma que es va fundar en 1874 i que “el col·legi es glòria de ser Catòlic Apostòlic Romà, i es sotmet gustós a la censura del Diocesà i els seus delegats”. Es tracta, per tant, d'una escola de marcat caràcter religiós.
La classe on s'han trobat els grafits era la de xiques, en el primer pis, i cal suposar que en la planta baixa estaven les aules dels xics, encara que no s'han conservat els seus grafit. Sabem pel Reglament que hi havia alumnes interns, que vivien en el col·legi, segurament en les habitacions de la planta superior. Com a curiositat, els alumnes estaven obligats “a usar dins del col·legi l'idioma castellà”, com és habitual en les classes adinerades del segle XIX, però algunes alumnes es van saltar la prohibició d'usar el valencià quan espontàniament van escriure amb els seus llapis en les parets.
Els grafit s'han fotografiat en alta resolució i alguns s'han extret per a conservar-los en Vilamuseu. És curiosa la freqüència amb la qual la gent escriu o grava dates en parets antigues, i aquesta habitació no era una excepció: el primer arrebossat de guix de la gran reforma de la casa que es va fer per a convertir-la en col·legi ens dóna dates de 1877 i 1884, solament tres anys després de la seua inauguració; mentre que l'arrebossat més recent ens dóna diverses dates de 1899: “Rafael Ramos de Colegio Santa Marta dejó de benir dia 9 de febrero de 1899”, ens diu un dels grafit. En un altre racó, una xica dibuixava a una dona amb trossa i ulleres (una professora?). “Esperanza Mayor y Beatriz Baldó son las chicas más guapas del colegio y las de la familia de (…) son las más feas…”, resa en un altre lloc, i així dotzenes de línies que ara hem de transcriure i calcar digitalment, per a recuperar aquest testimoniatge espontani de la nostra història que van escriure diverses promocions d'estudiants des de fa més de 140 anys.