La família Ruiz Soler va depositar la peça en 2017 en Vilamuseu, on ha romàs exposada, i ara els germans Pablo, Lluís, Carlos, Pedro i Mar Ruiz Soler fan donació al museu en propietat, per a formar part de la seua exposició permanent. La donació s'ha signat en un acte presidit per l'alcalde de La Vila Joiosa, Marcos Zaragoza.
Aquesta peça, de gran importància per a l'arqueologia de La Vila Joiosa i de la Comunitat Valenciana, ha pertangut a la família Ruiz Soler des que ells recorden; però curiosament, fins fa molt poc es desconeixia la seua procedència. Fa a penes uns mesos l'investigador Agustí Galiana va comunicar al museu l'existència de documents antics que l'esmenten. La primera notícia ens la dona un manuscrit de Juan Linares a mitjan s. XIX, que parla de “un cap de pedra amb turbant asiàtic, i existeix hui en la Barbera de Sr. Vicente Galiana”. El “turbant” es refereix a la corona d'heura i a un tocat de cintes que solen portar aquestes peces, que li donen eixe aspecte i que són típiques del déu Bacus. Teodoro Llorente és el primer que la publica, en 1889: un “bust de marbre blanc, d'home barbat, inferior al natural, encastat en la paret en l'heretat de Sr. Ignacio Galiana, partida de la Barbera, pròxim a la mar.”
Aquestes mencions corresponen sens dubte a la Barbera de Pedro Ruiz, un antic mas que hi havia al costat del penya-segat sobre la platja de la Vila, en la paret de la qual la peça va estar durant més d'un segle. Aquest casalot, hui desaparegut, va pertànyer de fet a la família Ruiz Soler. Els germans Ruiz Soler recorden diverses anècdotes sobre la peça, com que es trobava efectivament en la paret darrere d'una porta, que en obrir-se la colpejava i per eixe motiu havia perdut el nas.
Les hermes originalment representaven al déu Hermes, d'on prové el seu nom. A Roma representen amb freqüència a Bacus, el déu de vi. La corona de fulles d'heura està relacionada amb això: els romans pensaven que aquesta planta era un antídot contra la borratxera. A més, és una planta enfiladissa, com la pròpia vinya, i per això simbolitzava el costat indòmit i salvatge de la naturalesa, en créixer grimpant lliurement sobre els arbres. També simbolitza la vida eterna, en mantindre's verda fins i tot a l'hivern, i això es relaciona amb Bacus ja que és “el déu que mor i renaix” o “el déu nascut dues vegades”. A més, aquests xicotets pilars, les “hermes”, solien espantar als mals esperits, i per a reforçar aquesta protecció solien incloure un penis a mitjana altura del pedestal.
En l'Imperi romà les hermes solien decorar jardins, patis o habitacions principals de les residències senyorials, o alguns espais d'edificis públics, com les termes o els teatres. En aquest cas, segurament va estar en la gran vil·la imperial romana de Barberes Sud, a escassa distància de la Barbera de Pedro Ruiz, potser al jardí envoltat de columnes i de riques pintures murals que s'ha documentat en les recents excavacions de la vil·la. La peça es pot datar en la segona meitat del s. I d. C., quan aquest tipus de “herma” estava de moda.